Personatges històrics amants del cafè

capuccino

Existeixen moltes llegendes d’antigues celebritats que van ser autèntiques addictes al cafè. Un cas molt famós és el de Beethoven que, quan componia les seves partitures i arribava al seu estat més creatiu, no li faltava una bona tassa de cafè. El més peculiar, però, era que en cada tassa només podia haver-hi quaranta grans de cafè, ni més ni menys.

Un altre gran artista que no podia viure sense el seu cafè era el novel·lista francès Honoré de Balzac. La seva predilecció era el cafè turc i podia arribar a beure’s fins a cinquanta tasses al dia. De fet, solia portar sempre damunt uns grans mòlts per preparar-se una tassa cada vegada que tingués oportunitat. Malgrat aconseguir una reeixida carrera com a escriptor, tanta sobredosi de cafè li va acabar passant factura, amb una prematura mort als 51 anys a causa de molèsties estomacals i la tensió alta.

Voltaire també va confessar la seva addicció al cafè quan va dir allò de “clar que el cafè és un verí lent; fa quaranta anys que en bec”; o el compositor Johann Sebastian Bach quan va dir “el bon cafè endolcit, deliciós és més que mil petons, dolç és com el moscatell. Cafè, sí, és cafè el que vull!. I qui desitgés donar-me a assaborir una exquisida beguda, vingui a oferir-me una tassa de cafè”.

I vosaltres, quins famosos coneixeu que siguin amants del cafè?